El cervell és l'ordinador més potent, però també el podem enganyar...

Sempre hem tingut claríssim que el nostre cervell és espectacular i sempre ens hem sorprès quan ens hem parat a pensar en les seves capacitats i en la gran quantitat de coses que arriba a fer automàticament. Avui us vull ensenyar, però, que el funcionament sistemàtic del cervell també ens pot jugar "males passades" fent-nos creure coses que no són...
Heu sentit mai a parlar de les holofonies? Són enregistraments de so fets amb un sistema especial que fa que, en escoltar-ho, el nostre cervell pugui endevinar d'on prové aquest so. L'enregistrament es duu a terme utilitzant un cap dummy que permet gravar els sons des de cada orella de manera independent, per després combinar-los amb un algoritme anomenat cetera i emetre'ls per un sol canal. Mitjançant aquest sistema, s'aconsegueix que quan la gravació s'escolta amb uns cascs (amb altaveus es perd l'efecte) el nostre cervell identifiqui on es produeix el so i ens crei una sensació de realitat absoluta.
Per què pogueu entendre a què em refereixo, us recomano que us poseu uns cascs, tanqueu els ulls i escolteu aquest clip anomenat Virtual Barber Shop. Si teniu una mica de domini de l'anglès podreu anar seguint l'explicació del locutor, que mentre fa demostracions d'aquest tipus de gravació també n'explica el funcionament.

Després d'haver escoltat això, la pregunta que em ve al cap és: si amb un so es pot fer que tinguem la sensació que ens tallen els cabells o que mouen una caixa de llumins al nostre voltant, realment ens podem refiar de tot allò que rebem pels sentits?
Sigui com sigui, el que està clar és que malgrat que el cervell és d'allò més brillant, fins hi tot aquest s'equivoca...

La Fundació Mona i els canvis de conducta en ximpanzés

El dilluns de la setmana passada (28 de setembre) es va emetre, al programa Espai Terra de TV3, un reportatge sobre la Fundació Mona, en el qual s'explicava una mica per a què fou creada aquesta fundació i les circumstàncies que porten als primats a anar-hi a parar.
Els ximpanzés que són acollits allà són animals que s'han fet servir a programes de televisió, a circs o fins hi tot com a animals de companyia, sense tenir en compte que no són animals domèstics, sinó animals salvatges. Al reportatge s'explica que la feina de la Fundació és acollir els ximpanzés i fer-los un "tractament" per tal de deshumanitzar-los i així facilitar que recuperin les seves conductes naturals; d'aquesta manera, recuperen les aptituds necessàries per a tenir possibilitats de supervivència en el seu medi.

Així doncs, es tracta d'una modificació de la conducta d'aquests animals tot i que, de fet, una intervenció curiosa en tant que amb els estímuls que se'ls genera per a fer-ho (condicionats, doncs) es volen obtenir comportaments que haurien de ser innats ja que són característics de l'espècie (tals com relacionar-se amb altres de la seva espècie o saber com alimentar-se).

Em sembla del tot vergonyós que l'ambició de l'ésser humà, disposant sempre de tot el que la natura ens posa a l'abast per treure'n un profit, arribi tan lluny com per causar tal desgavell en animals com els ximpanzés, dels quals se n'obté benefici fent-los servir d'atracció per a un públic amb ganes d'espectacles exòtics o com a mascota original, activitats que els afecten psicològicament de manera molt difícil de solucionar i, en molts casos, irreversible.

Estrenem el blog...

Bé, aquí estic, inaugurant el "diari personal" que recollirà tot allò que vagi descobrint dins el gran món de la psicologia. La veritat és que ara mateix estic molt entusiasmada amb la carrera (tot i anar una mica perduda) i tinc moltes preguntes i curiositats rondant pel meu cap... A poc a poc, espero ser capaç d'anar-les resolent (deixant-ne una petita petjada aquí) i, sobretot, no deixar que amb el temps, quan la psicologia deixi de ser una novetat en la meva vida, perdi l'interès que ara tinc per aquesta.

Estic segura que quan arribi el juny -amb el blog ple de nous coneixements adquirits durant el curs- me'l miraré i em rellegiré les entrades orgullosa de tot el que he après però, sobretot, sense haver perdut la curiositat que m'ha portat a aprendre.

Salut i felicitat!