"El misterio de la esquizofrenia"

La darrera classe de Fonaments de Psicologia la vam dedicar a un tema del qual, segons el meu parer, tothom parla però pocs hi entenen: l'esquizofrènia. Per començar a entrar en matèria, vam veure una pel·lícula-documental sobre aquesta malaltia anomenat Uno por ciento, esquizofrenia, de Julio Medem i Ione Hernández. En aquest, les diferents parts afectades per l'esquizofrènia -familiars, malalts i professionals- parlen de la malaltia des del seu punt de vista, intentant expressar com és, què se sent i com es pot ajudar.
Aquest documental em va agradar molt, ja que trobo que s'exposa l'esquizofrència de manera simple, sense buscar sensacionalismes, però molt completa i, a més, em va despertar la curiositat sobre el tema. Fent una petita recerca per internet, m'he assabentat que fa tres anys el programa La Noche Temática de TVE2 va tractar aquest tema amb l'emissió de 4 documentals sobre això: Soy esquizofrénico, pero no estoy loco; Los abismos del inconsciente; El misterio de la esquizofrenia; i Aquí el enfermo es el jefe.
Avui, per començar, he vist el tercer dels documentals esmentats, "El misterio de la esquizofrenia". En aquest, a diferència del que vam veure a classe, només es mostra la malaltia des del punt de vista dels professionals: els avenços que els científics han anat fent al llarg dels anys d'investigació. Però, el tema principal d'aquest documental és, segons el meu punt de vista, quin és l'origen de la malaltia. Així, té lloc un "confrontament" entre les dues postures d'aquesta ja típica discussió: els que creuen que l'origen és social, causat per l'entron, i els que creuen que l'origen és genètic. Al llarg del film se'ns van mostrant diferents investigacions, es parla amb diversos experts i s'exposen varis arguments que defensen una o altra opinió. Finalment, s'arriba a la conclusió que, per ara, no tenim cap certesa que ens permeti assegurar quin és l'origen de l'esquizofrènia i, com molt bé es verbalitza al final del documental mitjançant la veu en off, "quizá por este motivo tengamos que trabajar con causas varias y completamente diferentes: alteraciones del cerebro; factores genéticos; influéncias medioambientales que van desde el nacimiento hasta la sociedad en que vivimos; factores motivados por el estrés que someten el cerebro a un esfuerzo; e incluso hasta virus que amenazan el cerebro y otros muchos motivos que todavia no conocemos."

Després d'haver vist primer la pel·lícula-documental Uno por ciento, esquizofrenia i, posteriorment, el documental El misterio de la esquizofrenia, he de reconèixer que tinc ganes de veure els altres tres documentals que es van emetre al programa La Noche Temàtica, ja que l'esquizofrènia segueix semblant-me una malaltia terrible però fascinant, deixant-me portar una mica per la morbositat que caracteritza a l'ésser humà...

"Psiquiatría: la industria de la muerte"

En una de les primeres pràctiques que vam fer, l'Ernest ens va esmentar un documental sobre la psiquiatria anomenat "Psiquiatría: la industria de la muerte". Avui, fent una petita recerca pel youtube, l'he trobat i m'he l'he estat mirant.
En aquest "documental", es parla dels inicis de la psiquiatria (que pel que he vist vénen a ser compartits amb la psicologia, ja que apareixien esmentats noms ja coneguts per nosaltres com el de Wundt, Pavlov, Watson i Skinner), per seguir parlant del paper que aquesta tingué durant el tercer Reich de Hitler i a la URSS; en definitiva, exposa els diferents "avenços macàbres" que aquesta "indústria de la mort" ha anat fent al llarg dels anys, des de l'electroshock als actuals medicaments com el Prozack, passant per les lobotomies i els procediments nocius pel cervell que els psiquiatres han practicat "conscientment" al llarg dels anys.
Podem veure, doncs, com es tracta la psiquiatria de "ciència sense ànima", relacionant-la i culpant-la de les barbaritats fetes pel nazisme durant la Segona Guerra Mundial, titllant-la de promotora del racisme i, en general, tractant als psiquiatres de gent interessada, corrupta i sense escrúpols que s'aprofita de qualsevol persona en qualsevol pretexte per tal de guanyar diners.

Sincerament, he trobat que es tracta d'un "documental" sensacionalista, que busca desacreditar una ciència com és la psiquiatria i, de retruc, malmetre la ja mala imatge que sembla tenir la psicologia quan hom en parla com a ciència. Amb això no vull dir de cap de les maneres que estigui d'acord amb el que s'ha fet al llarg de la història, ni que cregui fals tot el que es diu al documental, sinó que les coses poden semblar diferents segons qui i com les diu. Si es culpa als psiquiatres de fer experiments macàbres també s'ha de culpar als metges; també aquests han investigat el cos humà experimentant amb aquest i han fet investigacions poc ètiques i amb fatals conseqüències ens molts casos. En el nazisme, a part dels psiquiatres també van tenir-hi un paper important els metges i d'altres personatges públics, i no per això es diu que la medicina sigui racista, i com la medicina moltes més ciències. També sentim que mossens, advocats, professors i una llarga llista de professions han abusat i abusen de menors (i majors), de manera que trobo que acusar als psiquiatres d'això és generalitzar, ja que de "mala gent" en trobarem a tots els oficis.
Sobre el tema de "la invenció de malalties" i "les drogues com a medicament", penso que, especialment amb la primera afirmació, s'està desacreditant també a la psicologia, ciència en la qual crec i que penso que està fent molt bé en la nostra societat i, per tant, estic en desacord amb el que s'afirma sobre el suposat negoci que la psiquiatria -i, per proximitat, la psicologia- fan amb les patologies de la gent o fins hi tot amb malalties ficticies. Centrant-nos en el tema dels medicaments, reconec que no n'estic prou informada ni tinc prou coneixements per a opinar-ne amb seguretat, però trobo que arribat un punt en què, com hem vist al documental d'avui sobre l'esquizofrènia, el fet de prendre medicaments pugui fer que una persona amb transtorns mentals pugui dur una vida mitjanament normal dins del que cap, això demostra que alguna cosa bona de tenir el fet de prendre'n. No obstant, també penso que continuament són les mateixes industries farmacològiques les que propulsen el consum de determinats medicaments per tal d'enriquir-se.

Bé, us recomano que hi feu un cop d'ull i que em digueu què n'opineu, pot ser interessant contrastar opinions entre nosaltres, ja que crec que les crítiques que es fan en el documental també ens afecten com a futurs psicòlegs.

El cervell és l'ordinador més potent, però també el podem enganyar...

Sempre hem tingut claríssim que el nostre cervell és espectacular i sempre ens hem sorprès quan ens hem parat a pensar en les seves capacitats i en la gran quantitat de coses que arriba a fer automàticament. Avui us vull ensenyar, però, que el funcionament sistemàtic del cervell també ens pot jugar "males passades" fent-nos creure coses que no són...
Heu sentit mai a parlar de les holofonies? Són enregistraments de so fets amb un sistema especial que fa que, en escoltar-ho, el nostre cervell pugui endevinar d'on prové aquest so. L'enregistrament es duu a terme utilitzant un cap dummy que permet gravar els sons des de cada orella de manera independent, per després combinar-los amb un algoritme anomenat cetera i emetre'ls per un sol canal. Mitjançant aquest sistema, s'aconsegueix que quan la gravació s'escolta amb uns cascs (amb altaveus es perd l'efecte) el nostre cervell identifiqui on es produeix el so i ens crei una sensació de realitat absoluta.
Per què pogueu entendre a què em refereixo, us recomano que us poseu uns cascs, tanqueu els ulls i escolteu aquest clip anomenat Virtual Barber Shop. Si teniu una mica de domini de l'anglès podreu anar seguint l'explicació del locutor, que mentre fa demostracions d'aquest tipus de gravació també n'explica el funcionament.

Després d'haver escoltat això, la pregunta que em ve al cap és: si amb un so es pot fer que tinguem la sensació que ens tallen els cabells o que mouen una caixa de llumins al nostre voltant, realment ens podem refiar de tot allò que rebem pels sentits?
Sigui com sigui, el que està clar és que malgrat que el cervell és d'allò més brillant, fins hi tot aquest s'equivoca...

La Fundació Mona i els canvis de conducta en ximpanzés

El dilluns de la setmana passada (28 de setembre) es va emetre, al programa Espai Terra de TV3, un reportatge sobre la Fundació Mona, en el qual s'explicava una mica per a què fou creada aquesta fundació i les circumstàncies que porten als primats a anar-hi a parar.
Els ximpanzés que són acollits allà són animals que s'han fet servir a programes de televisió, a circs o fins hi tot com a animals de companyia, sense tenir en compte que no són animals domèstics, sinó animals salvatges. Al reportatge s'explica que la feina de la Fundació és acollir els ximpanzés i fer-los un "tractament" per tal de deshumanitzar-los i així facilitar que recuperin les seves conductes naturals; d'aquesta manera, recuperen les aptituds necessàries per a tenir possibilitats de supervivència en el seu medi.

Així doncs, es tracta d'una modificació de la conducta d'aquests animals tot i que, de fet, una intervenció curiosa en tant que amb els estímuls que se'ls genera per a fer-ho (condicionats, doncs) es volen obtenir comportaments que haurien de ser innats ja que són característics de l'espècie (tals com relacionar-se amb altres de la seva espècie o saber com alimentar-se).

Em sembla del tot vergonyós que l'ambició de l'ésser humà, disposant sempre de tot el que la natura ens posa a l'abast per treure'n un profit, arribi tan lluny com per causar tal desgavell en animals com els ximpanzés, dels quals se n'obté benefici fent-los servir d'atracció per a un públic amb ganes d'espectacles exòtics o com a mascota original, activitats que els afecten psicològicament de manera molt difícil de solucionar i, en molts casos, irreversible.

Estrenem el blog...

Bé, aquí estic, inaugurant el "diari personal" que recollirà tot allò que vagi descobrint dins el gran món de la psicologia. La veritat és que ara mateix estic molt entusiasmada amb la carrera (tot i anar una mica perduda) i tinc moltes preguntes i curiositats rondant pel meu cap... A poc a poc, espero ser capaç d'anar-les resolent (deixant-ne una petita petjada aquí) i, sobretot, no deixar que amb el temps, quan la psicologia deixi de ser una novetat en la meva vida, perdi l'interès que ara tinc per aquesta.

Estic segura que quan arribi el juny -amb el blog ple de nous coneixements adquirits durant el curs- me'l miraré i em rellegiré les entrades orgullosa de tot el que he après però, sobretot, sense haver perdut la curiositat que m'ha portat a aprendre.

Salut i felicitat!